EMBARÀS MÚLTIPLE , Un relat.

Ufff!!! deprés de tant i tan d'esforç, de tantes nits dessitjant que tot funcioni... per fí l'analítica... 14 dies que ens han semblat eterns, el repós, el no saber si em puc moure així o aixà o no...millor no moure'm no fos cas que faci un mal moviment i una altra vegada el dolor...no! aquest cop ha de funcionar, és o ara o mai, ja no em queden més forces per seguir lluitant...

Sí, estic embarassada, aquest cop no hi ha confusió, el resultat és ben clar. Primera prova superada!! Aviat l'eco ...m'agradaria que fossin dos, després de tot ja no tornarem a passar per tot això.

Arriba l'hora de veure el nostre fill per primera vegada. Uy! uy! uy! -diu el ginecòleg- sí, sí, està tot correcte...mireu hi ha dos embrions...però espera! un noment! aquesta bosa porta dos!!... nois, si no estic equivocat aquí es veuen tres. Jo plorava d'alegria, era millor del que somiava...no dos, no, eren tres!!! quina emoció!!! el pare es va quedar blanc de l'ensurt...i el ginecòleg? no s'ho podia creure. D'ara endavant...una cursa d'obstacles setmana a setmana, mes a mes. Proves i més proves, ecografies, anàlitiques varies, decisions difícils, emocions de tots tipus, el cos adaptant-se a la nova situació, quasi no puc ni caminar...tornaré algun dia a recuperar la meva forma?... i per fí l'hora del part...una cesàrea esclar...la mare dient-me: uy! tranquil·la, tindràs un part de reina, una cesàrea, no sentiràs res.. Ja,Ja...no l'oblidaré mai aquell moment. No va durar gaire però no va ser gens agradable, sort que hi havia confiança amb el ginecòleg i l'infermera i de tant en tant em comunicava com podia amb ells...recordo molta solitud, molta por, molt fred i desconcert per que no sabia que estaven fent aquells dos homes darrera el teló verd quiròfan, i el pitjor sentir com ploraven els meus petitons quan se'ls emportaven sense haver-los pogut ni veure ni tocar per a fer-los l'arribada a aquest món una mica més acollidora...Tots tres estaven bé, petits però bé...no els vaig poder veure fins l'endemà, sort que el seu pare no es movia del seu costat i em va portar la filmació dels seus primers moments...eren tant monos !!!..i esclar què havia de dir la seva mare no? Ens quedava una última prova abans de marxar a casa: la sala de neonatologia. Els nens eren prematurs, 32,5 setmanes i molt petitons. Ja ho haviem parlat amb el ginecòleg, però els primers moments van ser durs. Com podia marxar sense ells?

Continuarà